Avui parlaré d’un cas molt típic entre corredors i triatletes. Una lesió que acostuma a afectar tant esportistes principiants com els més experimentats:

Com a exemple tenim el cas del Tito P., gran triatleta i amb una llarga experiència en aquest món, que fa 15 dies que està patint una forta periostitis del tibial posterior, i així ens ho narra:

“Hola Aitor, estic patint una periostitis de gran calibre al límit de la fissura de l’os. Fa 15 dies que hi convisc i amb una mica de repòs, algun massatge al tibial posterior i ultrasons no ha estat suficient. Avui he anat al Dr. per fer una injecció d’ozó i m’ha receptat una crema que es diu Ipsodol. M’ha recomanant parar de córrer durant uns dies…”.

La periostitis és una inflamació del periosti (membrana que recobreix l’os). La zona més comuna on se sol mostrar aquesta lesió és a nivell de la tíbia. Acostuma a produir-se en èpoques on s’incrementa el volum d’entrenament, de manera que l’augment de l’impacte del peu contra el terra fa que els músculs tibials traccionin contínuament sobre la seva inserció òssia i que es creï una vibració constant que fa que el periosti acabi inflamant-se.

Les principals causes poden ser la utilització d’un calçat inadequat o desgastat, entrenar-se en superfícies massa dures, el pes del corredor, una tècnica de carrera no gaire bona, tenir les cames arquejades o la hiperpronació dels peus. Tanmateix, la causa més habitual d’aquesta lesió acostuma a ser un excés de càrrega en els entrenaments. I m’explico: en qualsevol entrenament és necessari seguir una progressió. Cal donar temps al cos perquè s’acostumi als canvis i s’adapti a les noves rutines. Com més progressives siguin les càrregues d’entrenament, millor les assimilarà el cos.

En Tito pateix aquesta lesió notant un dolor profund i intens a la zona interna de la cama, sobretot quan corre. Segons li ha dit el seu traumatòleg, el diagnòstic és una periostitis de gran calibre al límit de la fissura de l’ós, i és que existeix una lesió molt més greu encara, i que ens deixaria sense córrer durant molt temps, que és on: lla fractura o fissura per estrès de la tíbia, que sol estar molt lligada a la periostitis, que pot ser com a conseqüència d’aquesta si no se soluciona i seguim entrenant amb normalitat.

En aquests casos, la primera cosa que s’hauria de fer, i com està fent en Tito recomanat pel seu traumatòleg, és intentar disminuir la càrrega d’entrenament amb impacte. Això no vol dir fer un repòs absolut. Sempre es pot realitzar un entrenament que impliqui altres disciplines com la natació i el ciclisme, que permetin mantenir en forma la musculatura.

Després és important intentar abaixar aquesta inflamació del periosti mitjançant diverses tècniques, entre aquestes les que li estan aplicant a en Tito: ozonoteràpia, cremes antiinflamatòries, fred, ultrasons, etc., però des del meu punt de vista el treball més important que s’hauria de fer i insistir és el de la teràpia manual. S’ha d’intentar treballar la musculatura implicada (bessons, soli i tibials) juntament amb les parts toves annexes. Fins que el múscul tibial posterior, bessons i soli no estiguin amb el seu to normalitzat, i estiguin en contínua hipertonia, aquests continuaran fent tracció a la inserció de la tíbia i la inflamació continuarà present. Així, penso que és necessari aquest treball de descàrrega manual mitjançant tècniques profundes i mans expertes.

Bàsics, i molt importants, seran també els estiraments. Tindran un paper fonamental en la resolució d’aquesta lesió. L’estirament de bessons i soli són absolutament imprescindibles. A més a més, s’hi ha d’afegir l’estirament específic del múscul tibial posterior.

Existeixen també embenats neuromusculars que poden ajudar, tot i que no sempre. Hauria de ser el teu fisioterapeuta qui t’ensenyi a posar-te’ls, amb quina tensió i a quina alçada.

I, finalment, si la causa de la lesió és biomecànica (que desconec si per a en Tito és aquesta), ja sigui per una mala tècnica de córrer o per una mala petjada, si no és corregeix la manera d’entrenar-se suprimint vicis adquirits o posant una plantilla en el cas de mala petjada, la lesió no desapareixerà completament. En aquests casos, seria interessant fer-se un estudi biomecànic de la marxa al podòleg per determinar la causa biomecànica concreta.

Cada fisioterapeuta té la seva forma de treballar i utilitza tècniques que ha anat aprenent al llarg de la seva formació, i les aplica en funció dels resultats que ha obtingut amb l’experiència en pacients. Jo destacaria diverses tècniques per al tractament d’aquesta lesió: massatge esportiu profund de la musculatura implicada; tècniques miofascials; fibrolisi diacutània (“ganxos” per a la destrucció de possibles adherències a nivell de la inserció amb la tíbia); estiraments analitics, i embenat neuromuscular.

Espero que hagi estat del teu interès.
Una abraçada,
Jordi Segura.
Director i osteòpata de Centre Kine.