Publicat a la revista MESALUT el mes de maig de 2014.

Fa 4 anys vaig patir un accident de trànsit. Vaig tenir una contusió lateral al crani provocada pel xoc del cap contra la finestra. Seguint tot el protocol que marca el nostre sistema de Seguretat Social, el dolor cervical, cranial i malestar en general, no va disminuir tot i seguir un programa diari de recuperació.

El resultat de les proves diagnòstiques s’encaminaven cap un esquinç cervical, per tant, la recuperació consistia en una aplicació de calor, tres cops per setmana, més l’ajut d’un collaret cervical. Passats els mesos de recuperació em donen d’alta. Però el meu estat general no era bo. Quan m’aixecava pels matins sempre em sentia marejada, fins i tot amb ganes de vomitar. Tot sovint patia mals de cap. La meva concentració es veia dificultada. Fa dos anys, un matí a l’intentar aixecar-me, em vaig sentir com si el meu coll ja no formés part de mi, l’únic que m’ho feia creure era el dolor tant intens que m’envaïa. La meva mare a l’intentar aixecar-me per dur-me al metge, es va espantar molt ja que el meu cap no s’aguantava i no parava de vomitar. Aleshores vam haver d’avisar al servei d’urgències.

A partir d’aquí va ser un neguit constant d’incertesa, cada cop que em visitava un metge diferent, durant la setmana d’hospitalització, el seu diagnòstic canviava. Fins i tot ens van dir que la solució seria quirúrgica ja que veien una subluxació cervical, i com a conseqüència no podria fer mai més dansa.

Mentre vaig estar hospitalitzada vaig haver de prendre fàrmacs com: Vàliums, Voltaren i Heparina, tenint en compte que tan sols tenia 12 anys.

Un cop donada l’alta, el dolor cervical encara el tenia constantment i això m’obligava a dur collaret, i a fer relaxants sessions de “recuperació”.

Què et va portar a demanar per aquesta teràpia?

La meva família i jo, no coneixíem el món de l’osteopatia, i com diu el refrany “ Qui té mal busca el remei “. Vam descobrir per casualitat un centre d’osteopatia a prop de casa.

En el moment que l’osteòpata s’informa del meu cas fent la meva anamnesi i revisant totes les proves diagnòstiques ens tranquil·litza d’una forma efectiva i afectiva.

En primer lloc ens va donar una explicació lògica. Ell hi veia un desplaçament o subluxació de la C1-C2 al costat dret. Era lògic el desplaçament del costat dret de la C1 degut al mecanisme lesional, ja que el crani va impactar lateralment a la dreta. Segons ens va explicar, el desplaçament de l’Atles a la dreta provoca una afectació dels nervis espinal i “vago” ( o pneumogàstric). Aquest últim dóna innervació a les vísceres i sobretot al sistema digestiu i forma part del sistema nerviós autònom ( bategar el cor, respirar…). Per la seva banda el nervi espinal, com a innervació motora, influeix sobre el trapezi superior i sobre l’esterno-cleidomastoideo.

En definitiva, tot això era el que em provocava aquest malestar. La vèrtebra Atles estava desplaçada a la dreta i això produïa una mala circulació del reg sanguini, un aixafament de múscul-lligaments-tendons i, com a conseqüència, una sensació de mal estar general.

El tractament que l’osteòpata em va aplicar va ser el de l’osteopatia articular, dedicada a recuperar la mobilitat articular i a posicionar l’Atles més centrat (ja que aquest havia fet un desplaçament traumàtic al costat dret).

Un cop fet aquest tipus de tractament, vaig haver de complementar-lo amb massatges i amb la tècnica de RPG (reeducació postural global), ja que les meves cervicals portaven molt temps en mal estat i com a conseqüència la resta de l’esquena i del meu cos havien modificat i alterat la seva postura i calia tornar a posar-ho tot al seu lloc.

La setmana següent d’haver realitzat la primera sessió, la meva vida ja tornava a ser pràcticament la normal; podia tornar a fer dansa, vòlei i esport en general.

Això em va permetre trobar-me més bé, tant física com psicològicament.

Tot i així, des d’aleshores cada 4 o 5 mesos, vaig a l’osteòpata i al fisioterapeuta per reforçar tota aquella part afectada que va estar com “morta” durant aquells dos anys. Segons ens va dir l’osteòpata el cos té una memòria de les lesions viscudes i pot tornar a donar símptomes. Així que les sessions que ara faig són fonamentalment preventives.

 Què ha significat per a tu haver trobat Kine?

El que vaig trobar a Kine és una forma d’enfocar el meu patiment allunyada de la farmacologia i treballant sobre la causa del problema. Van saber entendre el que em passava i posar fi a un trastorn que estava durant massa.

L’efectivitat a nivell físic va ser ràpida. I, com a conseqüència, a nivell psicològic, després d’haver passat el llarg camí que he explicat, vaig anar recuperant el benestar que necessitava per enfrontar la vida amb més energia i positivitat.