Avui parlaré d´un cas molt típic entre corredors i triatletes. Una lesió que sol afectar tant els esportistes principiants com els més experimentats: la periostitis tibial.
Com a exemple tenim el cas de Tito P., gran triatleta i amb una llarga experiència en aquest món, que fa 15 dies que està patint una forta periostitis del tibial posterior , i així ens ho narra:
“Hola Aitor, estic patint una periostitis de gran calibre al límit de la fissura de l’os. Fa 15 dies que la pateixo i amb una mica de repòs, algun massatge al tibial posterior i ultrasons no ha estat suficient. Avui he anat al Dr. per fer una injecció d’ozó i m’ha receptat una crema que es diu Ipsodol. durant uns dies…”.
La periostitis és una inflamació del periosti (membrana que recobreix l’os). La zona més comuna on se sol mostrar aquesta lesió és a nivell de la tíbia. Sol produir-se en èpoques on s’incrementa el volum d’entrenament, ja que l’augment de l’impacte del peu contra el terra fa que els músculs tibials traccionin contínuament sobre la seva inserció òssia i que es creï una vibració constant que fa que el periosti s’acabi inflamant.
Les causes principals d’aquesta lesió poden ser la utilització d’un calçat inadequat o desgastat, entrenar-se en superfícies massa dures, el pes del corredor, una tècnica de carrera no gaire bona, tenir les cames arquejades o la hiperpronació als peus. Tot i això, la causa més habitual sol ser un excés de càrrega en els entrenaments. M’explico: a qualsevol entrenament cal seguir una progressió. Cal donar temps al cos perquè s’acostumi als canvis i s’adapti a les rutines noves. Com més progressives siguin les càrregues d’entrenament, millor les assimilarà el cos.
Tito pateix aquesta lesió notant un dolor profund i intens a la zona interna de la cama, sobretot quan corre. Segons li va dir el seu traumatòleg, el diagnòstic és una periostitis de gran calibre al límit de la fissura de l’os, i és que hi ha una lesió molt més greu encara, que és la fractura o fissura per estrès de la tíbia, que sol estar molt lligada a la periostitis i que es pot donar com a conseqüència d’aquesta si no se soluciona i seguim entrenant amb normalitat.
En aquests casos, el primer que s’hauria de fer tal com li ha recomanat el traumatòleg, és intentar disminuir la càrrega d’entrenament amb impacte. Això no vol dir fer un repòs absolut. Sempre es pot fer un entrenament que impliqui altres disciplines com la natació i el ciclisme, que permetin mantenir en forma la musculatura.
És important intentar baixar aquesta inflamació del periosti mitjançant diverses tècniques, entre elles les que li estan aplicant a Tito: ozonoteràpia, cremes antiinflamatòries, fred, ultrasons, etc., però des del meu punt de vista el treball més important que s’hauria de fer i en el que s’hauria d’insistir és el de la teràpia manual . Cal intentar treballar la musculatura implicada (bessons, soli i tibials) juntament amb les parts toves annexes. Fins que el múscul tibial posterior, bessons i soli no estiguin amb el to normalitzat, i estiguin en contínua hipertonia, aquests continuaran fent tracció a la inserció de la tíbia i la inflamació continuarà present. Per tant, penso que cal aquest treball de descàrrega manual mitjançant tècniques profundes i mans expertes.
Bàsics, i molt importants, seran també els estiraments. Tindran un paper fonamental en la resolució daquesta lesió. L’estirament de bessons i soli són absolutament imprescindibles. A més, cal afegir l’estirament específic del múscul tibial posterior.
Hi ha també embenats neuromusculars que poden ajudar, encara que no sempre. Hauria de ser el seu fisioterapeuta qui li ensenyi a posar-los-hi, amb quina tensió ia quina alçada.
I, finalment, si la causa de la lesió és biomecànica, ja sigui per una mala tècnica de córrer o per una mala trepitjada, si no es corregeix la manera d’entrenar-se suprimint vicis adquirits o posant una plantilla en el cas de mala empremta, la lesió no desapareixerà completament. En aquests casos, seria interessant fer-se un estudi biomecànic de la marxa al podòleg per determinar la causa biomecànica concreta.
Cada fisioterapeuta té la seva manera de treballar i utilitza tècniques que ha anat aprenent al llarg de la seva formació, i les aplica en funció dels resultats que ha obtingut amb lexperiència en pacients. Jo destacaria diverses tècniques per al tractament d’aquesta lesió: massatge esportiu profund de la musculatura implicada; tècniques miofascials ; fibròlisi diacutània (“ganxos” per a la destrucció de possibles adherències a nivell de la inserció amb la tíbia); estiraments analítics, i embenat neuromuscular.
Espero que hagi estat del teu interès.
Una abraçada,
Jordi Segura.
Director i oestòpata de Centre Kine.
Otros artículos
